PASSIÓ PER SALVAR...

Fa dies que segueixo amb una certa sorpresa tota la campanya del twitter que pretén salvar el diari El Punt-Avui. Inevitablement, em venen al cap tots els missatges (la majoria falsos com un "duro sevillano") que llegia quan es va dur a terme la campanya per salvar Ràdio 4, una emissora que mereix el meu respecte, però que, com la majoria de ciutadans d'aquest país, no escolto gairebé mai.

No em negaran que fa una certa gràcia que la majoria de ciutadans estiguin defensant un diari o una emissora de ràdio, organitzin campanyes a Twitter i Facebook, etc... quan en realitat, som els mateixos ciutadans qui provoquem la mort d'un mitjà perquè el deixem de consumir. I no cal donar-hi més voltes. 

S'imaginen una campanya en un supermercat que tingués com a objectiu vendre un producte que la gent no compra perquè no agrada? "Salvem las huevas de salmón", per exemple. Coi, si las "huevas de salmón" no són bones, no tinc perquè salvar-les, no creuen? Prefereixo l'olivada negra... per exemple!

Doncs el mateix passa a Catalunya. Salvem Ràdio 4, però ningú l'escolta. Salvem El Punt-Avui, però ningú el compra. 

I mentre anem salvant unes coses, se'ns ofeguen altres que són més importants...

A LES PORTES DEL 2012...

Una persona propera em va dir el 31 de desembre de 2010 que el 2011 seria un any de trencaments. Em vaig fer un tip de riure. No entenia a què venia aquella interpretació "mariana" del futur i tampoc veia cap indici que el que ella pronosticava es pogués fer realitat. Sens dubte, estava equivocat.

L'any 2011, que tot just estem a punt de deixar enrera, ha estat un any ple de trencaments, com van pronosticar en el seu dia. Trencaments personals, professionals, sentimentals, etc... Hi ha hagut de tot en un any francament complicat del qual espero extreure'n la part positiva que, com bé sabem, sempre n'hi ha.

La mateixa persona que va pronosticar el 2011 com un any de trencaments diu que el 2012 serà l'any dels somnis. El que no em queda clar és si vol dir que els somnis es compliran, que tindrem molts somnis o que potser serà millor que ens passem el 2012 dormint.

Bon any nou a tothom i a somiar, que és gratis! ... (de moment)

TELÈFON SILENCIÓS...

Les 7.15 h del dia 1 de desembre de 2011. El dia que faig 36 anys. Em llevo content. La meva dona i els meus fills em feliciten i m'omplen el dia d'alegria. Parlo amb la mare i amb les meves germanes. Consulto les felicitacions més matineres al Facebook. M'emociono. És el segon aniversari que no sona el telèfon a quarts de vuit del matí per dir-me "Felicitats, fill meu!". És el segon aniversari sense el meu pare.

Torno a entrar a l'habitació. Em miro el telèfon silenciós damunt la tauleta de nit, perfectament conscient que no sonarà, però inevitablement penso en tots els anys que ha sonat a aquella hora, gairebé despertant a la família sencera amb un somriure. El mateix somriure que recordo cada dia. El mateix somriure que em "poso" per sortir al carrer i encarar el dia amb la mateixa alegria que ell tenia.

Un dia com un altre. Igual, però diferent. Després del sopar amb la família, la celebració, el pastís i els regals, m'assec al llit mentre a la tauleta hi resta un telèfon silenciós que tants matins d'aniversari em va despertar.

ENTRE QUINTANA, DEXEUS I PECES BARBA...

M'imagino que les dues darreres setmanes deuen haver estat convulses per l'Albert Om, després de veure com dos dels seus convidats han posat el tema de l'idioma al damunt de la taula i no ha servit - precisament - per conciliar el debat.

Sobre el fet que Gerard Quintana parli en castellà a casa seva, crec que no hi ha debat possible. A casa pròpia, cadascú pot fer el que li doni la gana, i si alguna persona no és capaç d'acceptar això, vol dir que som més feixistes que aquells als que tant critiquem.

La setmana següent, l'Om ens acosta a la casa de Santiago Dexeus, metge català que parla castellà amb el gos. Dexeus ens va explicar que els seus pares parlaven català a casa, però quan va nèixer ell - després de la guerra - els seus pares es van passar al castellà com a renúncia d'una part de la burgesia catalana.

Per sort, i com si es tractés d'una crisi del Barça, sempre apareix algun gol espontani. En aquest cas, el gol es diu Peces Barba i va tornar a donar-nos "vidilla" dient que als espanyols els hagués anat millor amb els portuguesos que no pas amb els catalans.

Malament rai, si busquem culpables com en Quintana o en Dexeus i si necessitem comentaris com el de Peces Barba per retroalimentar-nos.

MÒNICA TERRIBAS: "MAMA, TINC POR..."

Sento no estar gaire d'acord amb la carta que Mònica Terribas - directora de TV3 - ha fet arribar a alguns diaris per justificar l'existència de la televisió pública i de pas, per aconseguir "agafar-se" a la cadira de la direcció uns anyets més (que la cosa está mu mala!). 

Terribas fa gala sobre el fet que directius i treballadors de TV3 s'hagin rebaixat el sou un 5%. Servidor, com a funcionari, li recorda que quan ens van baixar el sou per obligació (no només baixen sous a TV3), els únics funcionaris que no van patir rebaixa van ser els treballadors de TV3 i Catalunya Ràdio. Tot i això, manifesta que "volen posar el servei públic que oferim en el punt de mira". Bé, això és el que té oferir un servei públic, que estàs en el punt de mira. El servei públic és justament això: un servei, i públic. I si no entenem aquesta funció, millor plegar veles. 

Amb 2400 professionals treballant allà, no pot venir ningú amb el conte de la llagrimeta a dir que s'està treballant amb austeritat. No podem parlar d'austeritat quan ens costa una calerada les retransmissions de Fórmula 1 (per exemple). Austeritat i tenir 700 treballadors a Catalunya Ràdio són termes antagònics. Una bona gestió es fer una ràdio líder amb poc més de 100 professionals (RAC 1).

No cal utilitzar la vella tàctica de buscar l'enemic de portes enfora, ni d'utilitzar termes com "eina de país, servei a la societat i valors que ens representen". La sanitat i l'educació són serveis a la societat i els estan retallant. Els valors que representen són vetar a persones que mai posaran un peu a TV3 o Catalunya Ràdio per culpa de fílies i fòbies polítiques i professionals?

Mònica Terribas ha fet - amb aquesta carta - una mica més de política que de periodista. Una mica més d'interessada que de professional. Una mica més de demagògia sobre el paper que juga TV3 en la societat, i que cada vegada més persones posen en dubte. 

I ja prou de periodistes "vedettes".

TOTS A FOTRE EL DIT A L'ULL...

No m'agrada el futbol, però com que m'agrada seguir l'actualitat, conec perfectament el tema del dit de Mourinho a l'ull de Tito Vilanova. Afirmo sense complexes, que he dormit perfectament i en cap moment m'he preguntat quina sanció li cauria a Mourinho per fer la "criaturada" que va fer.

Avui hem sortit de dubtes. Ara ja sabem si és nen o nena! Dos partits a Mourinho i un a Vilanova. O sigui... RES!

Deixant de banda el tema futbolístic, sí que és cert que a un li queda la sensació que pot fer de tot i passar per la vida amb una tranquil·litat que fa esparverar.

 Aquest matí he estat "víctima" d'un metge que es negava a atendre als pacients perquè no li donava la gana. Curiosament, després de demanar noms i cognoms del metge i un justificant de la seva negativa a visitar pacients i al fet que donés hora pel dia 18 d'aquest mes, la llista d'espera s'ha escurçat fins demà passat (Ohh...milagro!!!) i una insistència de la coordinadora del Centre d'Atenció Primària per fer la visita en aquell mateix moment, si calia!  Si calia???? Potser creuen que anem al metge per gust...però tant és. Ningú prendrà mesures.

Segurament, aquest mateix metge és un dels que ha tallat la Gran Via provocant un accident múltiple. Segurament també, ningú prendrà mesures.

A darrera hora del migdia em deien que un ciutadà ha agredit a un funcionari públic, company de feina. Ningú farà res, tampoc.

Hi ha molts Mourinho's. Tots van fotent el dit a l'ull, cada cop estem tots més grillats, però... "aquí no pasa nada!"

VISC(A) CATALUNYA...

Sí. Sóc català. Català de Catalunya. Jo visc en un país que és petit, però no tant. Un país on pago les autopistes mentre a la resta d'Espanya circulen per carreteres magnífiques sense pagar un duro. Un país on el nostre mirall és un equip d'11 tios que corren darrera d'una pilota. Un país on donem "Medalles d'Or" a una persona que la única cosa que ha fet ha estat fer la feina que se li demana i per la qual cobra (i no poc). Un país on ens hem de "llevar d'hora" perquè ho diu un entrenador de futbol.

Un país que vol ser independent, però que s'atura quan fallen les línies de tren. Un país on tothom volia els "papers de Salamanca" i ningú sabia ni què collons eren. Un país que demana que les classes es facin en català, però fem un café amb altres "pares i mares" mentre parlem en castellà. Un país que veu el "gep" d'aquell que està al davant, però no es mira el seu. Un país en el que molts professionals han de marxar "fora" perquè aquí no se'ls valora suficient. Un país on no es pot aconseguir un pis assequible, perquè són dels més cars de l'Estat. Un país que té com a enemic a la gent del propi país. Un país que critica la corrupció del País Valencià, però no s'immuta quan veu a Félix Millet a casa seva tant tranquil.

Un país que vol prohibir les "corridas" però no els "correbous". Un país que s'enganya a si mateix dient a les enquestes que és independentista, però després vota a partits "espanyolots". Un país que vol cinema en català, però després va a veure pel·lícules en castellà, perquè en català "no és el mateix". Un país que demana cultura catalana, mentre consumeix cultura d'altres llocs. Un país que...

... i així, anar fent.

Sóc català, si. El que ja no puc assegurar és si és una sort o una pena.

BONA NIT, MALPARITS...!

Una setmana després dels tres famosos concerts de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi, encara em dura la ressaca del retrobament. De fet, va ser més d'un retrobament. Em vaig retrobar amb la seva música, amb els meus records, amb vells amics, amb amics nous, amb acords oblidats a la funda de la guitarra i amb sensacions que em van portar 20 anys enrera. 

Del concert, penso que ja s'ha dit tot el que es podia dir. Musicalment molt potent. Un Gerard Quintana emocionat i fresc a dalt de l'escenari, amb la seva dosi habitual de política en vena, compromés i posant per davant - com sempre -  les seves idees (siguin equivocades o no) a l'adoctrinament polític del moment.

Veient el concert, pensava en allò que tantes i tantes vegades s'ha discutit i arribava a la conclusió que res és etern. Estava veient un concert envoltat de gent totalment diferent a la que m'hagués acompanyat 20 anys enrera. Nosaltres som diferents. Ens hem fet grans, ens hem dispersat, tenim compromisos nous, obligacions diferents, caràcters més experts, diferents situacions a viure i diferents maneres de resoldre-les. La fredor de la relació que vaig notar entre Josep Thió i Gerard Quintana a dalt de l'escenari, em va comfirmar aquest pensament.

Entre aquell primer concert i el del dia 10 de setembre han passat 20 anys. I 20 anys no són pocs. Els records no s'esborren mai, algunes cançons no s'obliden mai, però les experiències canvien i les persones (ens agradi o no) també. 

En el concert de Sopa de Cabra, tots vam cantar la mateixa cançó, però cadascú vivia una cançó totalment diferent!

I DE NOU, LES DROGUES...

I de nou, les drogues. O la debilitat. O l'abisme que separa una vida tranquil·la d'una vida trepidant, pública i notòria. Tant és el motiu, perquè el final sempre és el mateix: la mort. 

El 23 de juliol de 2011, torna a nèixer un mite. La "blanca amb veu de negra" traspassava la frontera de la vida després de dur una vida sense fronteres. Una més que s'afegia al "Club dels 27", una mena de llista d'artistes que van desaparèixer amb 27 anys: Janis Joplin, Jim Morrison, Brian Jones, Kurt Cobain... Tots van voler viure massa ràpid.

Els mateixos que ahir la idolatraven per no voler seguir tractaments de desintoxicació, avui ploren la seva mort. Els mateixos que ahir la veien com una persona dura tot i la seva joventut, avui la veuen com una pobre víctima. Contradiccions.

I de nou, les drogues. Les eternes acompanyants de les vides públiques, de les persones dèbils, de les personalitats buïdes, de les vides que sota una aparença de felicitat amaguen la més pura de les misèries humanes, la més absoluta de les soletats i la més trista cançó mai composada.

Amy Winehouse no va morir. Ella mateixa va composar la seva pròpia cançó amb la qual es va matar.

A PROP DEL MAR...

Hi ha poques sensacions a la vida com la de pensar en tot quan estàs assegut a la vora del mar, sobretot si és a la Costa Brava. Dissabte passat, dia de la Mare de Déu del Carme, patrona dels Pescadors, vaig anar fins a Llançà (Alt Empordà) per poder gaudir dels focs artificials que surten per terra i mar, per acabar espetegant a l'aire.

La nit es va convertir en una mena de ritual que començava fent un gelat (dels de copa, traca i mocador!) a la gelateria del passeig marítim. Després, deixar-se acariciar per l'aire fresc mentre et relaxes perdent la mirada en un horitzó on es barregen els darrers raigs del sol amb la brillantor d'una lluna esplèndida.

Tot eren moments. Des de l'embaràs del meu primer fill, passant per l'olor d'aquell suquet cuinat amb el peix acabat de comprar, els batuts al “Pati blanc” a altes hores de la nit, les caminades fins arribar al Port, les llargues hores amb la mirada posada a la platja de Cau del Llop, les corredisses dels nens per “El Camp”, les visites a La Brasa...

Llançà ha estat testimoni del meu creixement com a persona, com a marit i com a pare. I dissabte hi vaig tornar, com a persona, com a marit, com a pare, com a germà i com a fill.

De cop, el so d'un petard ens diu que manca un quart d'hora perquè comenci l'espectacle i tinc aquella sensació com quan et retrobes amb un amic dels de veritat: que el temps no ha passat.

O potser sí...

RETALLADES AMB CRITERI...

Ahir, els mitjans de comunicació es feien ressò del tancament de l'Hospital Dos de Maig de Barcelona. Una nova retallada que afectarà al conjunt de la ciutadania. 

Crec fermament en les retallades si realment no hi ha més remei que dur-les a terme, però també penso que hi ha moltes altres coses a retallar abans de passar el ribot per la sanitat o l'educació, dos dels serveis imprescindibles en qualsevol societat.

Parlar o escriure de retallades, mentre alguns alcaldes/esses s'apliquen pujades de sou del 35% (mínim) és d'una indignitat que faria caure la cara de vergonya a qualsevol persona amb un mínim de decència. Parlar o escriure de retallades en l'educació o la sanitat i enviar metges i professors a l'atur mentre Manel Fuentes cobra 900.000 € per temporada a Catalunya Ràdio (emissora pública) és per agafar les maletes i marxar d'aquest país.

Aquests dos exemples es podrien ampliar a manteniment de Diputacions, Àrees Metropolitanes, Associacions de Municipis i altres "cottolengos" que no serveixen de gran cosa més que per alimentar a quatre vividors de la "cosa" pública.

També es pot aplicar la retallada als mitjans de comunicació públics. Sincerament, crec que no cal mantenir COM Ràdio i s'hauria de reduir el personal de TV3 i Catalunya Ràdio. No podem retallar serveis imprescindibles i alhora mantenir unes infraestructures que collen al ciutadà i que no resolen res de res.  És de sentit comú! Si la nostra societat es preocupa més per mantenir en marxa una emissora de ràdio enlloc de mantenir obert un hospital és que tenim un problema, i més important del que ens pensem.

LA NIT DE SANT JOAN...

A les portes de la revetlla de Sant Joan i amb les escoles tancant les seves classes, m'han vingut al cap un grapat de records d'anys enrera.

La revetlla de Sant Joan era el punt de partida d'una temporada de vacances que sempre haviem viscut amb una intensitat brutal. El trajecte entre Barcelona i Cardedeu (de poc més de mitja hora) es feia llarg esperant arribar a la casa d'estiueig, deixar la bossa, dir adèu als pares, baixar al garatge i agafar la bicicleta per anar a buscar a la resta d'amics. Era el punt de partida a l'època de les festes majors, els amors, els desamors, la piscina, els amics, els concerts...

Sant Joan era especial. Les coques de la Pastisseria Vila, els petards de Cicles Ruaix (un taller de bicicletes reconvertit -per uns dies- en temple de la pirotècnia), les bústies de determinats veïns (pobrets, cada any l'havien de renovar), la jardinera (sense plantes) de la terrassa de casa que servia perquè el pare llencés els quatre coets de rigor per celebrar el seu sant, l'olor dels musclos amb tomàquet que feia la mare per sopar, les meves germanes arreglant-se per anar de revetlla...

Potser demà llençaré quatre coets cap al cel. Per totes aquelles coses i totes aquelles persones que no s'han d'oblidar mai...

EL PAS DELS ANYS...

Després de força temps amb el bloc obert i sense gaire temps per actualitzar-ho, avui que per la finestra veig el mal temps que s'acosta i les ganes de ploure a la cantonada, decideixo engegar el portàtil i tornar a escriure ( o si més no, intentar-ho ). 

La culpa d'aquest desig irrefrenable de col.locar lletres i més lletres el dec als meus dos fills, que avui m'han fet tornar uns quants anys enrera quan he vist les mítiques "canicas" a les seves mans. En aquell moment i com si d'un avi que explica anècdotes de la Guerra civil es tractés, he retrocedit uns anys i he començat a explicar-los com jugava jo amb el David (la meva meitat en l'època d'infantesa). 

Recordo que el lloc on jo hi jugava, era un tros de terreny entre dues cases. Al davant del terreny, hi havia la casa del David. Al costat, la meva. Allà hi fèiem les cabanyes, allà ens amagàvem per jugar, o quan no voliem anar a dinar. Allà, hi teniem el punt de trobada. 

Anys després, molts anys després, aquell terreny va deixar de ser un terreny, però per casualitats de la vida continua essent un punt de trobada per a mi. Al davant, la casa del David continua, però ara és propietat d'una altra família. Al costat, nosaltres seguim tenint la casa, però falten algunes de les persones que l'omplien. 

Com deia abans, aquell tros de terreny és ara una casa on encara hi jugo. Amb els anys, aquell terreny ideal per jugar a les caniques, és ara la casa de la meva germana i la seva família. Allà, encara hi jugo, parlo i gaudeixo amb els meus fills, els meus nebots i la resta de la família...

Allà, on ara miro el carrer assegut a la terrassa, abans em destrossava els pantalons corrent de genolls i amagant-me mentre esbarzers...

POLÍTICS I XARXES SOCIALS...

D'un temps cap aquí, els polítics i altres personatges públics, han utilitzat el Facebook i el Twitter per explicar-nos absolutament tot el que fan, fins i tot, en determinats casos, han aconseguit un onanisme digne d'estudi. 

Jo, a través d'un compte de Facebook i un de Twitter, he estat seguint dia a dia l'actualitat de determinats polítics i la seva activitat ha estat fidel: actualització diària, resposta ràpida, participació en els comentaris, etc...

Des de fa una setmana, res de res. Alguns només han actualitzat una vegada en una setmana. Altres (la majoria) ja no actualitzen des de la nit electoral del passat 22 de maig. Uns, s'han acomiadat amb un “Gràcies”. Altres, ni una paraula. Tot va en funció de si “han guanyat” o “han perdut”.

Reconec que és una bona iniciativa el contacte polític-ciutadà, ja sigui a través de les xarxes socials o personalment. El que considero que no és correcte és aprofitar-se del ciutadà per rebre comentaris sobre com estàs fent la teva feina i després, donar-los porta sense cap tipus de mirament.

Ben mirat, no ens hauria d'estranyar, perquè per això són polítics, però potser les xarxes socials també podrien ser una manera d'obrir les institucions a la ciutadania.

Una nova oportunitat que han perdut per apropar-se a la gent. 

DIR LES COSES PEL SEU NOM... SENSE NOMS!

Avui, una setmana després d'assistir a la presentació, he acabat de llegir-me el llibre de l'Àlex Salgado sobre el que es cou en els mitjans de comunicació. El llibre no m'ha desagradat, però hi trobo a faltar noms i cognoms. Al cap i a la fi, si les coses es diuen... es poden dir del tot, no?

Els que ens hem mogut pels mitjans de comunicació (sense que soni prepotent), podem identificar bastants personatges i els podem posar nom, però les persones que llegeixin el llibre des del desconeixement del mitjà i esperant trobar quins són els personatges més "sinistres" de la ràdio catalana i espanyola, es quedaran amb les ganes.

En Salgado, personatge innovador que manifesta obertament que no té pels a la llengua, hauria d'haver consolidat la seva imatge d'enfant terrible explicant el què explica, però amb un punt més de valentia. 

Tot i això, recomano el llibre, sobretot per aquells que mitjanament coneguin el mitjà i tinguin ganes de veure reflectits en les històries als que potser un dia van tenir de Cap.