Una setmana després dels tres famosos concerts de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi, encara em dura la ressaca del retrobament. De fet, va ser més d'un retrobament. Em vaig retrobar amb la seva música, amb els meus records, amb vells amics, amb amics nous, amb acords oblidats a la funda de la guitarra i amb sensacions que em van portar 20 anys enrera.
Del concert, penso que ja s'ha dit tot el que es podia dir. Musicalment molt potent. Un Gerard Quintana emocionat i fresc a dalt de l'escenari, amb la seva dosi habitual de política en vena, compromés i posant per davant - com sempre - les seves idees (siguin equivocades o no) a l'adoctrinament polític del moment.
Veient el concert, pensava en allò que tantes i tantes vegades s'ha discutit i arribava a la conclusió que res és etern. Estava veient un concert envoltat de gent totalment diferent a la que m'hagués acompanyat 20 anys enrera. Nosaltres som diferents. Ens hem fet grans, ens hem dispersat, tenim compromisos nous, obligacions diferents, caràcters més experts, diferents situacions a viure i diferents maneres de resoldre-les. La fredor de la relació que vaig notar entre Josep Thió i Gerard Quintana a dalt de l'escenari, em va comfirmar aquest pensament.
Entre aquell primer concert i el del dia 10 de setembre han passat 20 anys. I 20 anys no són pocs. Els records no s'esborren mai, algunes cançons no s'obliden mai, però les experiències canvien i les persones (ens agradi o no) també.
En el concert de Sopa de Cabra, tots vam cantar la mateixa cançó, però cadascú vivia una cançó totalment diferent!
