Després de força temps amb el bloc obert i sense gaire temps per actualitzar-ho, avui que per la finestra veig el mal temps que s'acosta i les ganes de ploure a la cantonada, decideixo engegar el portàtil i tornar a escriure ( o si més no, intentar-ho ).
La culpa d'aquest desig irrefrenable de col.locar lletres i més lletres el dec als meus dos fills, que avui m'han fet tornar uns quants anys enrera quan he vist les mítiques "canicas" a les seves mans. En aquell moment i com si d'un avi que explica anècdotes de la Guerra civil es tractés, he retrocedit uns anys i he començat a explicar-los com jugava jo amb el David (la meva meitat en l'època d'infantesa).
Recordo que el lloc on jo hi jugava, era un tros de terreny entre dues cases. Al davant del terreny, hi havia la casa del David. Al costat, la meva. Allà hi fèiem les cabanyes, allà ens amagàvem per jugar, o quan no voliem anar a dinar. Allà, hi teniem el punt de trobada.
Anys després, molts anys després, aquell terreny va deixar de ser un terreny, però per casualitats de la vida continua essent un punt de trobada per a mi. Al davant, la casa del David continua, però ara és propietat d'una altra família. Al costat, nosaltres seguim tenint la casa, però falten algunes de les persones que l'omplien.
Com deia abans, aquell tros de terreny és ara una casa on encara hi jugo. Amb els anys, aquell terreny ideal per jugar a les caniques, és ara la casa de la meva germana i la seva família. Allà, encara hi jugo, parlo i gaudeixo amb els meus fills, els meus nebots i la resta de la família...
Allà, on ara miro el carrer assegut a la terrassa, abans em destrossava els pantalons corrent de genolls i amagant-me mentre esbarzers...