I de nou, les drogues. O la debilitat. O l'abisme que separa una vida tranquil·la d'una vida trepidant, pública i notòria. Tant és el motiu, perquè el final sempre és el mateix: la mort.
El 23 de juliol de 2011, torna a nèixer un mite. La "blanca amb veu de negra" traspassava la frontera de la vida després de dur una vida sense fronteres. Una més que s'afegia al "Club dels 27", una mena de llista d'artistes que van desaparèixer amb 27 anys: Janis Joplin, Jim Morrison, Brian Jones, Kurt Cobain... Tots van voler viure massa ràpid.
Els mateixos que ahir la idolatraven per no voler seguir tractaments de desintoxicació, avui ploren la seva mort. Els mateixos que ahir la veien com una persona dura tot i la seva joventut, avui la veuen com una pobre víctima. Contradiccions.
I de nou, les drogues. Les eternes acompanyants de les vides públiques, de les persones dèbils, de les personalitats buïdes, de les vides que sota una aparença de felicitat amaguen la més pura de les misèries humanes, la més absoluta de les soletats i la més trista cançó mai composada.
Amy Winehouse no va morir. Ella mateixa va composar la seva pròpia cançó amb la qual es va matar.