Hi ha poques sensacions a la vida com la de pensar en tot quan estàs assegut a la vora del mar, sobretot si és a la Costa Brava. Dissabte passat, dia de la Mare de Déu del Carme, patrona dels Pescadors, vaig anar fins a Llançà (Alt Empordà) per poder gaudir dels focs artificials que surten per terra i mar, per acabar espetegant a l'aire.
La nit es va convertir en una mena de ritual que començava fent un gelat (dels de copa, traca i mocador!) a la gelateria del passeig marítim. Després, deixar-se acariciar per l'aire fresc mentre et relaxes perdent la mirada en un horitzó on es barregen els darrers raigs del sol amb la brillantor d'una lluna esplèndida.
Tot eren moments. Des de l'embaràs del meu primer fill, passant per l'olor d'aquell suquet cuinat amb el peix acabat de comprar, els batuts al “Pati blanc” a altes hores de la nit, les caminades fins arribar al Port, les llargues hores amb la mirada posada a la platja de Cau del Llop, les corredisses dels nens per “El Camp”, les visites a La Brasa...
Llançà ha estat testimoni del meu creixement com a persona, com a marit i com a pare. I dissabte hi vaig tornar, com a persona, com a marit, com a pare, com a germà i com a fill.
De cop, el so d'un petard ens diu que manca un quart d'hora perquè comenci l'espectacle i tinc aquella sensació com quan et retrobes amb un amic dels de veritat: que el temps no ha passat.
O potser sí...