Les 7.15 h del dia 1 de desembre de 2011. El dia que faig 36 anys. Em llevo content. La meva dona i els meus fills em feliciten i m'omplen el dia d'alegria. Parlo amb la mare i amb les meves germanes. Consulto les felicitacions més matineres al Facebook. M'emociono. És el segon aniversari que no sona el telèfon a quarts de vuit del matí per dir-me "Felicitats, fill meu!". És el segon aniversari sense el meu pare.
Torno a entrar a l'habitació. Em miro el telèfon silenciós damunt la tauleta de nit, perfectament conscient que no sonarà, però inevitablement penso en tots els anys que ha sonat a aquella hora, gairebé despertant a la família sencera amb un somriure. El mateix somriure que recordo cada dia. El mateix somriure que em "poso" per sortir al carrer i encarar el dia amb la mateixa alegria que ell tenia.
Un dia com un altre. Igual, però diferent. Després del sopar amb la família, la celebració, el pastís i els regals, m'assec al llit mentre a la tauleta hi resta un telèfon silenciós que tants matins d'aniversari em va despertar.