Sí. Sóc català. Català de Catalunya. Jo visc en un país que és petit, però no tant. Un país on pago les autopistes mentre a la resta d'Espanya circulen per carreteres magnífiques sense pagar un duro. Un país on el nostre mirall és un equip d'11 tios que corren darrera d'una pilota. Un país on donem "Medalles d'Or" a una persona que la única cosa que ha fet ha estat fer la feina que se li demana i per la qual cobra (i no poc). Un país on ens hem de "llevar d'hora" perquè ho diu un entrenador de futbol.
Un país que vol ser independent, però que s'atura quan fallen les línies de tren. Un país on tothom volia els "papers de Salamanca" i ningú sabia ni què collons eren. Un país que demana que les classes es facin en català, però fem un café amb altres "pares i mares" mentre parlem en castellà. Un país que veu el "gep" d'aquell que està al davant, però no es mira el seu. Un país en el que molts professionals han de marxar "fora" perquè aquí no se'ls valora suficient. Un país on no es pot aconseguir un pis assequible, perquè són dels més cars de l'Estat. Un país que té com a enemic a la gent del propi país. Un país que critica la corrupció del País Valencià, però no s'immuta quan veu a Félix Millet a casa seva tant tranquil.
Un país que vol prohibir les "corridas" però no els "correbous". Un país que s'enganya a si mateix dient a les enquestes que és independentista, però després vota a partits "espanyolots". Un país que vol cinema en català, però després va a veure pel·lícules en castellà, perquè en català "no és el mateix". Un país que demana cultura catalana, mentre consumeix cultura d'altres llocs. Un país que...
... i així, anar fent.
Sóc català, si. El que ja no puc assegurar és si és una sort o una pena.